dissabte, 18 de maig de 2013

El destí és i no és

Pròleg

Sempre he pensat que el destí és i no és. El que vull dir amb aquesta frase és que encara que nosaltres vulguem canviar les coses, no tenim la fórmula adequada per fer-ho, sinó només petites tesis. Els esdeveniments passen a cada moment i no es poden controlar. Quan anem pel carrer i un semàfor es posa vermell, arribem a casa cinc minuts més tard, fem esperar la dona del darrere, que es baralla amb el seu marit perquè se li ha perdut l'anell de compromís, que li ha robat l'amic de… Així fins a formar una gran xarxa a la qual anomenem societat. Cada petit moviment per insignificant que sembli pot provocar una allau de conseqüències i encara que ho intentem evitar, ens és impossible.

Justament això és el que defineix a les persones, petites accions que ens fan grans, que ens fan humans, perquè moltes vegades aquestes accions són les més influents. I us preguntareu, llavors, podem controlar o canviar el destí? És difícil d'explicar, el controlem inconscientment. Però sempre hi ha una part de nosaltres que sap la veritat, en el moment de l’acció, una petita llumeta vermella s’encén i  ens avisa, però som cecs i no la veiem. O no la volem veure.

De fet, no sempre he pensat que el destí és i no és. Anys enrere, quan sentia que em menjava el món, que tot era com era i a qui no li agradés que s'aguantés, que si erets pobre, haver-te espavilat, que si eres lleig i desgraciat podries arreglar-te més, que qui suspenia era perquè no estudiava...

Capítol 1

Mai vaig pensar que jo acabaria essent així, diferent. Diferent per ser observada pel carrer, per no tenir llibertat, per estar empresonada en mi mateixa. Sentia que els meus amics no m’apreciaven, els feia pena. Ja no quedaven amb mi per fer coses boges i saltar-nos les normes a la torera. Jo els entenia, devia ser un autèntic pal anar-me arrossegant. Al principi m’hi havia ancorat molt, els demanava sisplau, que m’avisessin si feien nous plans, nous projectes. Però al cap del temps em vaig adonar que no era més que una càrrega que no valia la pena remolcar.
El que més rabia em feia era no poder ballar. Feia dansa des dels 5 anys i m'encantava. Al començar a sentir la música l'emoció em pujava com una exaltació. Em sentia lliure i ama del meu cos. Però tot s'havia acabat, mai més podria tornar a sentir res igual. Cada moviment, cada salt, cada espectacle serien inoblidables.
Els meus pares no m’havien fet res, però els va afectar tant i em van intentar protegir de tal manera, que es van acabar allunyant de mi, intentant cobrir totes les meves necessitats es van oblidar de la més important, la meva felicitat. 

Però com us he explicat els esdeveniments són una cadena infinita de intervencions i no sempre han de tenir finals tràgics. No us puc assegurar res però per llei havia de tornar a viure, somiar, plorar, riure, tornar a ser.

Capítol 2


Com aquell estiu en que el vaig conèixer, en que vaig saber que podia comptar amb algú que no em jutjaria per el meu físic, sinó pel meu interior. Perquè, que no em pugui moure, no vol dir que no pugui arribar molt lluny. No vol dir que no pugui sentir estrelles per tot el meu cos, quan el veig. No vol dir que no em pugui enamorar. 

Aquell estiu va ser el millor de tots, als meus 15, sola després de l’accident ningú aconseguia fer-me feliç fins que va arribar. Ell va entrar a l’hospital on encara estava jo ingressada i li va tocar compartir habitació amb mi. Suposo que són aquelles coses del destí. Jo estava molt trasbalsada per la notícia que m’acabaven de donar i no podia parar de plorar, estirada al llit somiquejava en silenci, i les llàgrimes m’inundaven els ulls de tal manera que no podia veure res més que la seva cara borrosa mirant-me. Sentia que estava sola i que ningú em podia ajudar. A través de la immensa cascada d’aigua que ens separava, em va oferir un mocador i el vaig acceptar. Al cap de quinze minuts ja li havia gastat tot el paquet de mocadors. Ell no preguntava, només m’observava. Quan la tempesta va cessar, em vaig parar a observar aquell noi que acabava d’entrar a la meva vida. Portava una gorra d’aquelles que estaven de moda, de colors vistosos, tenia uns ulls enormes, molt expressius i un petit somriure. No semblava que es preocupés gaire per la seva imatge, però li afavoria aquell aire silvestre, i llavors hi vaig caure, era l’olor el que m’havia sobtat i és que el nou vingut feia olor de bosc.


Suposo que pensareu: i llavors des d’aquell moment, en vas quedar enamoradíssima perduda. Doncs no. La veritat és que en la situació en la que em trobava, poc m’interessava aquell homenet! Només tenia pensaments per mi, sé que sona egoista però és així. 
Tornem a aquell instant, ell estava dret al costat del meu llit, de manera que el vaig resseguir de dalt a baix, quedant-me encallada en les cames. Potser vaig estar minuts mirant com s’aguantava dret. I un dolor agut em va començar a oprimir el pit. Sentia que no podia respirar. Ell, en adonar-se'n va avisar a una infermera, que de seguida em va posar una mascareta perquè pogués agafar aire sense dificultats. 
-Hola- li vaig dir quan vaig poder articular la meva primera paraula des de feia dies. No em va contestar a l’instant sinó que es va quedar pensant:

- Estàs bé?- Em va preguntar. 
- No, no estic bé, que no ho veus? Ets cec o què et passa nen?- li vaig contestar. 

No suportava aquella sensació. I pensar en tot el que ja no podria tornar a fer, tot el que encara no havia pogut provar. Ja res tornaria a ser igual, però lluitaria fins al final. El que va fer en aquell moment és i serà sempre molt important per a mi. Mirant-me fixament, sense desviar ni un moment la mirada es va aixecar lentament la gorra que portava i a sota es va poder veure perfectament que estava calb, tenia càncer. Per sorpresa meva, la reacció del meu cos va ser: agafar, destapar-me les cames i amb ajuda de les mans posar-les al terra. Tots dos ens vam mirar i vam somriure. En aquell moment va entrar la infermera, que ja portava la cadira de rodes. On vaig? Li vaig preguntar. Anem a fer unes proves, de seguida seràs aquí, si és això el que et preocupa, va dir la infermera. Només vaig tenir temps de dir adéu amb la mà al meu nou company. 



Capítol 3

El temps passava i ja l'anava coneixent més, ens portàvem bé i res més. Es deia Biel i tenia un any menys que jo. Portàvem el rotllo aquell de que la meva vida és una merda i segur que és pitjor que la teva. Però en realitat crec que no ho crèiem, o fèiem per fer-nos els desgraciats. Parlàvem de llocs on ens agradaria estar en aquell moment, on segurament cap dels dos arribaria mai. A dalt del pic més alt dels Pirineus, baixant-lo esquiant a tota castanya, al mig del mar surant a la deriva, sobrevolant Europa cap a altres continents... I així fins arribar aquí amb tu. La primera vegada que m’ho va dir haig de reconèixer que em va saltar el cor de lloc, tenia la certesa que ningú voldria estar en un hospital amb una tia invàlida a les dotze de la nit somiant amb els llocs on mai podrien estar. Allà va començar tot. A partir d’aquella nit les coses van canviar, les mirades es van convertir en passió, els somriures en felicitat i els petons... els petons en plaer. Vivíem l’un per l’altre, al màxim, segurament molt millor que moltes de les persones anomenades “normals”. Perquè sabíem el que era no tenir a ningú.


Durant els mesos que vaig estar a l’hospital, els meus pares només em van venir a visitar sis cops, això si, cada mes rebia més de quatre-cents euros de part seva i moltes disculpes per no poder estar més temps amb mi. Sort que tenia en Biel, perquè sinó estava perduda. Ell portava des de petit amb problemes de salut així que em va ensenyar a aprofitar-me’n. Em portava fins al parc de davant de l’hospital, agafats de la mà i allà jugàvem a bàsquet. Jo sempre, sempre guanyava, perquè era la tramposa més fastigosa que hagueu pogut veure mai. Feia trampes amb tot, amb la suma de punts, amb les normes de vot, amb les faltes... Al final sempre acabàvem per terra rient com condemnats, perquè si jo era la reina de les trampes, ell era el meu rei. Esperàvem a fora fins que es ponia el sol i ens besàvem a la llum vermella de les postes.



Capítol 4

Quin moment més feliç no? Dos joves condemnats es troben i aconsegueixen tornar a tenir ganes de viure. Quan ja portàvem un any sortint, i ja m’havia fet a la idea que no seria mai més com abans, un miracle va succeir, en Biel sortia de parlar amb el metge i em va dir apassionadament que estava curat, que tot s’havia acabat, que ja no tornaria a fer ni quimios, ni radios, ni tonteries, ell ja era lliure. Va ser tan gran l'emoció que vaig saltar de la cadira als seus braços. No sé si hi haureu caigut, vaig saltar, amb les cames,  vaig saltar amb les cames. Les mateixes cames que ja no sentien, que només havia de carregar amunt i avall. Havien respost a la meva ordre. Ell no era l’únic que començava a ser lliure. La sorpresa va ser tan gran que em va agafar en braços i vam començar a saltar d'alegria, les llàgrimes ens saltaven del ulls, ploràvem de felicitat.Vaig començar a fer classes de recuperació, a poc a poc tornava a tenir moviment a les cames, no per caminar ni ballar, però si per moure-les lleugerament i tenir-hi tacte. Sortíem amb en Biel a sopar i ens estàvem mirant un petit piset per viure junts, ja teníem 18 anys i per fi érem lliures.

Si ara mateix pogués tornar a sentir aquella sensació de superació, de que tot es pot aconseguir, no dubtaria en tornar-la a disfrutar. Però tot s'acaba i hi ha coses que són permanents, per molt que et curis sempre queden seqüeles, petites esquerdes que no es tanquen mai. Si som feliços podem intentar tapar-les però si no ho som, cada cop es fan més grans, fins que es torna a obrir la ferida. Quan creia que ja estava curada, que res em faria tornar enrrere, que podria ballar, nedar... Va passar.



Capítol 5


Era una tarda de primavera, sortia de la recuperació i m'acabava de desfer del meu pitjor malson, la cadira de rodes. Era l'objecte que havia arribat a odiar amb més intensitat, per sobre del llit d'hospital, les xeringues... Imagineu-vos com de feliç em sentia. El metge m'havia fet jurar que faria repòs i no forçaria les cames però jo només tenia una cosa al cap, obrir l'armari, treure aquella caixa vella del fons i posar-me el mallot de ballet i les sabates. Sabia que era una bogeria, anava amb crosses! Però ho havia d'intentar, ho necessitava. Necessitava tornar a sentir el meu cos, la llibertat... I així ho vaig fer, un cop vestida em vaig dirigir cap a la immensa sala de ball que m'havien montat els meus pares i davant el mirall vaig intentar realitzar un fouetté. Aquest pas consistia a fer voltes sobre tu mateixa, amb una cama que anava donant impuls... No sé si m'explico, el cas és que va ser el millor error de la meva vida. Al començar a girar, un mal intens em va recórrer tota la cama fins arribar a l'estòmac, però jo no parava. Plorava de dolor, però no parava. Em sentia la persona més feliç de l'univers i volia acabar el que havia començat encara que sabia les conseqüències que podria tenir. 



Epíleg


Ara quan ho penso en fred, veig com d'imbècil vaig arribar a ser i que tot es va espatllar per culpa meva i només meva. No per cap accident ni res. Per culpa meva. Vaig ser egoista i només vaig pensar en mi. 
En finalitzar la pirueta estava feliç, havia pogut tornar a realitzar el meu somni... Uns segons després queia a terra inconscient. Com si la meva vida només hagués durat aquells segons en que vaig estar fent voltes, vaig tenir la sensació que em moria. 
Em vaig despertar a l'hospital, em sentia exhausta i no tenia ganes d'obrir el ulls. Al sentir la veu d'en Biel però, els vaig obrir. El tenia a molts pocs centímetres i em somreia, però tenia els ulls plens de llàgrimes, estava plorant? Per què plorava?
Ara sé perfectament perquè plorava, però en aquell moment em feia molt mal el cap i tot em ressonava. En Biel em va dir que descansés i que tot es solucionaria i em vaig adormir profundament. 


Quan em vaig tornar a despertar seguia al llit de l'hospital, en Biel seguia allà, però s'havia adormit. Vaig acariciar-li els llavis amb suavitat, me l'estimava tant... Va obrir els ulls suaument:- Com et trobes?- Bé, només estic una mica cansada. -Vols que sortim a fora, fa un dia presciós...Les últimes paraules semblava que se les hagués endut el vent, de tant fluixes que les va pronunciar, alguna cosa no anava bé. Va agafar la cadira de rodes i me la va acostar.- Puc anar sola, on són les crosses?- Ara en parlarem d'això, va vine amor. Em va agafar en braços com si fos una princesa i em va portar cap al  parc de davant de l'hospital. Mentre feiem el trajecte, vaig tornar a sentir aquella olor que el caracteritzava, l'olor de bosc. Quan vam sortir a fora vaig veure que m'havia enganyat, no feia un dia meravellós ni de bon tros. El cel estava ennuvolat, hi havia força vent i segurament no trigaria a ploure, llavors per què em treia? Em va deixar sobre un banc i es va asseure al me costat:

- Saps el què ha passat, recordes alguna cosa?
- No, què ha passat, per què estàs trist?
- Què és l'últim que recordes?
- És una mica confós, donava voltes i voltes i llavors queia i després... Res. Després no tinc res.

Ara s'havia aixecat i es va posar just davant meu mirant-me als ulls fixament.

- Per què ho has fet? Per què? No et podies esperar? Em sap tan de greu... Si jo... Si jo hagués estat allà, tu ara... Potser...
La veu se li va trencar i les llàgrimes li van començar a brollar desconsoladament. Intentava parlar entre els sanglots, però les llàgrimes no el deixaven. Els plors se'm van encomanar, perquè en realitat jo sabia el que passava des d'un principi, des del moment en què havia decidit agafar aquelles sabates de ballarina de l'armari i m'havia proposat tornar a sentir el control del meu cos. Perquè la llumeta s'havia encès dins meu i m'alertava, però jo no li havia fet cas. Vaig mirar en Biel i li vaig dir amb el meu millor dels somriures:
- No ploris per mi, sé que no podré tornar a caminar ni a ballar, però et tinc a tu i no necessito res més per ser feliç. Ja vaig viure el meu somni, els meus deu segons més intensos i més meravellosos ballant. Sentint-me finalment lliure. Sé que va ser egoista de part meva però no passa res. Què seria la vida sense emocions? Sense arriscar. Sense somiar. Sense lluitar. Perquè una cosa tinc clara, un dia tornaré a caminar al teu costat, agafats de les mans i farem totes les bogeries que sempre vam imaginar. M'escoltes? Junts podem aconseguir tot el que ens proposem i ho saps, perquè tu em vas ensenyar a no rendir-me mai. Somriu i ajuda'm. Para de plorar i aixeca el cap. Mira'm als ulls i besa'm.

I així ho va fer. Va acostar la seva cara lentament a la meva i amb molta suavitat va dipositar un petó sobre els meus llavis. Es va separar i em va somriure com feia temps que no ho feia, sense llàgrimes als ulls. M'hi vaig llançar literalment i vam caure tots dos al terra, com haviem fet anys enrere a l'hospital. Entre rialles va sorgir la passió i vam jugar al joc d'estimar.


Aquella nit va ser inoblidable i sempre la recordaré com una nit màgica. Vaig aprendre que l'amor no té horitzó. I que el destí és i no és.  


Maria Marín i Ariadna Griera

Publica un comentari a l'entrada