dimecres, 30 d’abril de 2014

DIVERGENT

Avui estem molt contentes perquè s'estrena DIVERGENT a la gran pantalla! Us recomanem a tots i totes que aneu a veure-la! Els llibres ens han agradat molt i la pel·lícula promet!


La ciutat de Chicago està dividida en cinc faccions, cadascuna dedicada a cultivar una virtut particular: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Als setze anys, els joves de la ciutat han d'escollir de quina facció volen formar part definitivament. La Tris, una noia senzilla i discreta d'Abnegació, dubta entre quedar-se amb la seva família o marxar cap a una altra facció. Ha d'escollir una opció i finalment pendrà una decisió que sorprendrà a tothom i sobretot, a ella mateixa.

Al llarg de la novela la Tris descobrirà realment qui és i on pertany. Coneixerà gent que l'enganyarà i que la farà entrebancar-se, però també n'hi hauràn que l'ajudaran, com en Quatre, un misteriós noi del qui sentirà molta curiositat per conèixe'l.

Aquesta saga està formada per tres llibres:
  • Divergent
  • Insurgent 
  • Allegiant
"Ells ho anomenen Divergent"

                                                   

dimecres, 23 d’abril de 2014

Sant Jordi

Camino pel carrer i sento la intensa olor de roses. El sol brilla i es reflexa en la pluja de la nit, que ara rellisca sobre algun pètal que ha caigut a terra. Amb una llista interminable de llibres en una mà i un somriure a la cara em dirigeixo cap a la plaça de la vila. Aquest és, sense dubte, el meu dia preferit.

Hi ha un llibre que us espera...

Feliç Sant Jordi 2014!

Com el mar


Capítol 1
Encara recordo el vell pis de la Barceloneta. En aquella època era un barri perillós i amb fama de mala mort. Els carrers eren testimonis d’assassinats a sang freda i de robatoris a tota hora. L’ambient que es respirava era polsegós, gris, brut, com si el sol no acabes de brillar mai en aquella part de la ciutat. De fet, tota Barcelona estava submergida sota les cendres i el fum de les fàbriques. Llavors eren temps gloriosos per a la República, Catalunya havia aconseguit l’estatut d’autonomia que tant anhelava, ningú s’esperava l’arribada imminent de la guerra civil.

El lloc on vivia no era exactament un pis, tot i així, em referia a ell d’aquesta manera. La diferència era que surava sobre el mar, cavalcava a mitja nit amb les onades i seguia la direcció del vent. Era un veler. La fusta de la coberta s’aixecava seca i blanquinosa del terra. L’interior semblava un museu de velles relíquies pirates, amb fotografies i compartiments ocults al darrere. Només tenia un bany, la cuina i el menjador que compartien espai i un camarot al davant, que era la meva habitació. En conjunt era petit com una mala cosa, i sovint xocaves amb les parets i el sostre. Tot i així, tenia el seu encant, encara que era vell, era fort i em transmetia seguretat. I inspiració. Per això mateix l’havia comprat mesos abans per un suma de diners bastant superior al meu pressupost, perquè creia que era la manera d’embarcar-me en la que seria l’aventura de la meva vida.

Des de petit el meu somni havia estat ser un gran escriptor. De moment tan sols feia petits relats i historietes que com a molt es publicaven en diaris de la ciutat. Només tenia 19 anys i sentia que em volia menjar el món amb les meves paraules, però que encara no era el moment. Durant el dia em dedicava a buscar feina i fer-me publicitat pels carrers grisos de Barcelona i a la nit aprofitava per escriure fins a caure en el son, sovint a la llum de les estrelles.
Normalment visitava la meva mare cada setmana. Estava ingressada a l’hospital Vall d’Hebron permanentment amb un tumor al cap. Mentre ella anava morint lentament en aquella habitació de cotó fluix, jo li portava trossos de les meves futures novel·les, que llegíem junts entre sedants i cigarretes. I així passava el temps, escrivint, buscant i visitant a la meva mare, una rutina que no va durar gaire temps.

Capítol 2
Al cap de tres mesos de buscar feina em va volar un anunci a les mans. Literalment. Jo sortia, com cada matí, per anar a comprar el diari amb lesperança de trobar alguna feina, quan un paper em va tapar la vista. Enfadat el vaig apartar, amb la sort, que em va quedar enganxat als dits. Llavors hi vaig poder llegir:
Es busca dependent per a la botiga més màgica de Barcelona. No apte per a curiosos.
Carrer Princesa, núm. 11
Semblava que la meva sort havia arribat finalment, amb lanunci a la mà i sense pensar-mho dues vegades, vaig començar a caminar cap al Born. Jo no sabia que una maledicció acabava de caure sobre mi.

Vaig arribar a ladreça indicada quinze minuts més tard. Des de dalt de tot, es veia com el sol de lalbada es filtrava per lescletxa que formaven els dos costats del carrer i que feia brillar els bassals del terra com si fossin rierols de diamants. La vermellor sangonosa del cel també es filtrava en aquell conta gotes imaginari, que destil·lava llàgrimes de tristor i malenconia.
Quan vaig arribar finalment a la botiga semblava que havia passat una eternitat. Vaig entendre de seguida a què es referia lanunci amb la botiga més màgica, aquella era una botiga de màgia. Com qualsevol botiga autèntica daquella zona, tota la façana estava integrada com a cartell. Aquest, era de color vermell i tenia varis dibuixos de cartes. A dalt si podia llegir EL REI DE LA MÀGIA escrit amb lletres majúscules i impactants. La façana no era molt amplia i la porta tan sols era un petit forat en aquell aparador de meravelles. Vaig intentar entrar però era tancada. Una vella campaneta rovellada i plena de teranyines penjava al costat. La vaig fer sonar. De sobte la porta va emetre un petit soroll i va començar a obrir-se lentament, com si la pròpia estructura em deixes entrar. Aquella era la meva oportunitat, vaig esmunyir-mhi cap a dins.

Capítol 3
Aquella botiga des d’un bon principi em va semblar misteriosa. Estava en completa ruïna, amb tot daparells per terra i criatures dissecades que et miraven des de els racons més foscos de lhabitació. Amb muntanyes de cartes escampades pel terra barrejades amb les cendres i la pols del pas dels anys. Barrets sense ales s’acumulaven en una estanteria mig atrotinada que queia a trossos.
- Hola! Hi ha algú?
No vaig obtenir cap resposta. Vaig endinsar-me cap al fons de la petita habitació on semblava que la pols es tornés opaca i emetés una foscor engolidora. Una taula gran i vella, adornada amb detalls elaborats en or, emergia dentre tots els objectes. A sobre delicadament posat, hi havia un sobre dun blanc immaculat que contrastava amb la resta de lestança. Vaig apropar-m’hi silenciosament, com si temés que qualsevol cosa em pogués atacar. Un esglai em va travessar el cos quan vaig poder llegir el meu nom al remitent del sobre. Vaig obrir-lo amb les mans tremoloses i vaig començar a llegir.
Estimat Carles,
Quan llegeixis aquesta carta jo ja mhauré esfumat i tan sols seré un vell record llunyà. Com veuràs et deixo la meva botiga i el meu gran món a les teves mans. L’únic que has de fer és  tornar-li a donar vida i fer renéixer la seva ànima. Quan arribi el teu moment de marxar, escriuràs una altra carta com aquesta que anirà adreçada al teu successor. La botiga i tot el que en ella samaga, ara són teus.
Fins mai,
Joaquim.
Encara estava reaccionant al que acabava de llegir, quan un corrent daire em va fer sentir un calfred. Vaig alçar la vista i tot havia canviat. Ara podia observar una botiga ordenada i lluent, amb tot dobjectes brillants a les seves vitrines i llibres a les prestatgeries. Amb els mobles nous i una gran catifa vermella que ocupava el terra de tota lhabitació. A la porta ja hi lluïa el cartell d’obert.

El primer que sem va passar pel cap va ser que tot allò era un broma de mal gust dalgun graciós. Al sortir altre cop al carrer, però, tothom semblava conèixem. La gent em saludava com si res, em somreia i em mirava amb cara amable. Em sentia algú vell i savi amb la ment molt més clara i estructurada. Vaig parar-me a mirar la meva imatge a laparador duna botiga. Res havia canviat, però a la vegada tot semblava diferent. Dins els meus ulls hi havia una lluentor estranya com si shagués renovat juntament amb tota la botiga. Vaig tornar a entrar a lestabliment sense creurem encara el que estava succeint i allà mhi esperava el meu primer client.

Capítol 4
- Bon dia senyor Carles! - Em va saludar tan sols entrar. Era un home d’estatura baixa i força rodanxó. El seu rostre era arrodonit, amb el nas gros i els llavis molsuts. Sota unes celles força poblades s’hi amagaven un ulls petits, vius i astuts.
- Bon dia… - Vaig mig pronunciar amb un fil de veu.
- Necessito un joc de cartes de la marca Oler, aquella que em va recomanar, la veritat m’ha anat molt bé en els meus últims espectacles...
Nerviós vaig començar a buscar amb la mirada per les prestatgeries, però sense saber com, em vaig dirigir cap un punt exacte de l’estança i vaig obrir una caixa vermella i brillant. A dins hi havia un paquet de cartes.

Aquella nit quan vaig tancar la botiga em sentia feliç, omplert, com si res en aquell món em pogués aturar. Tornava cap al vell veler pels carrers deserts de la ciutat, guiat per la brillantor de la lluna i l’olor del mar. De fons, sobre la remor del vent, se sentia el jazz d’algun bar de nit i les rialles de la gent que aprofitava per sortir. Fins hi tot, en un dels carrerons més foscos, hi vaig poder veure una parella abraçada, que ballava al ritme d’un blues. M’hauria d’haver sentit sol, amargat i sense família, però no ho vaig fer. Sentia que tenia una nova llar, un nou lloc al món i que aquest tan sols em pertanyia a mi.

Abans d’anar a dormir vaig escriure una estona. La nova novel·la estava inspirada en la botiga de màgia del carrer Princesa. El propietari era un home vell i maliciós. Tenia una mirada freda i buida i un somriure que recordava al d’un llop. La seva botiga era misteriosa i malèfica, quasi com la primera vegada que jo havia entrat a la meva. En la història, una nena orfe, la Clara, intentava treure l’home bondadós i amable que s’amagava darrere el mag. Ella no deuria tenir més de vuit anys i lluïa una cabellera de rínxols d’or. Al rostre li brillaven uns ulls blaus i solemnes com el mar i a sota un somriure de nena bona. Vaig tancar el llum del camarot per anar a dormir. Durant aquella silenciosa nit, vaig somiar que la ciutat renaixia il·luminada sota el sol de la tranquil·litat. Que el fum i les cendres desapareixien de l’horitzó. Vaig somiar que no hi havia pobresa a Barcelona… Però tan sols era un somni.

Capítol 5
Ja feia quatre anys des del dia que m’havia volat a les mans aquell anunci que tant m’havia canviat la vida. Cada cop dedicava més temps a la màgia. Semblava que la botiga m’absorbia molt lentament i, que a poc a poc m’anava revelant els seus misteris més sinistres. Feia tan sols una setmana, un dia ordenant les prestatgeries, havia trobat dins un calaix una capsa de color blanc. Encuriosit amb la meva recerca, l’havia obert amb la il·lusió de trobar nous jocs de cartes o alguna vola de cristall. A dins, però, hi havia trobat la cosa més esgarrifosa que havia vist mai. Allà hi havien guardats tres parells d’ulls, ulls humans. Uns verds, els altres blaus i els últims marrons. De l’espant que vaig tenir, la capsa em va relliscar de les mans, caient al terra i els ulls es van escampar per tota l’habitació anant a parar sota els mobles. I aquí no va acabar tot, un dels ulls va sortir cap a l’exterior, filtrant-se per la porta entreoberta i vaig poder observar amb la mirada mig tapada, com una dona el trepitjava amb els seu taló.

Aquell mateix dia, a la tarda, moria la meva última esperança. Finalment la mare marxava d’aquest món que tan dur li havia resultat, deixant-me completament sol. Jo no havia estat allà per dir-li adéu, per dir-li fins aviat i això em va marcar definitivament. Vaig començar-me a tancar dins la que ja no semblava una botiga de res. Els clients continuaven venint, com si el desordre i la ferum que s’acumulaven allà dins no els afectes en absolut. Jo havia adoptat una passió incontrolada pels llibres d’encanteris i d’espiritualisme, i sovint passava dies sencers intentant parlar amb la mare. De tant en tant quan marxava d’aquell racó del món i tornava al meu petit veler, intentava viure una miqueta la vida. Sortia a navegar pel mar, sense cap altre rumb que el de fugir ben lluny de Barcelona, la ciutat que em queia al damunt. Però quan ja no veia ni tan sols la costa, un sentiment de por esfereïdor m’inundava el cos, fent que aquest es compungís i em sentia obligat a tornar cap a casa, amb la derrota gravada en la mirada. De vegades en aquest punt, em semblava escoltar la veu de la mare dins les onades, que m’animava a continuar.

Capítol 6
Ara ja no somreia mai, ni tan sols als nens. La guerra civil s’escampava sobre Catalunya com una taca d’oli. El cel encara s’havia tornat més fosc que abans, i l’olor de pólvora es podia sentir des de cada racó de la ciutat. Jo havia envellit molt en els últims anys, les dents se m’havien corcat, els llavis havien perdut el seu color, els ulls se m’havien buidat. Ja no tenia paraules per omplir el paper. Les mans i els dits se m’havien arrugat, atrotinat i envellit, obligant-me a imaginar les històries tan sols dins la meva ment, acostumant a confondre-les amb la realitat.

Sentia que em moria, que la vida se m’acabava i tenia molta por. Por de no ser res, ni ningú. Por de no sentir. Volia evitar aquell futur que semblava tant clar i imminent. En un intent de fugir de la droga màgica que m’estava matant, vaig intentar calar foc a aquella botiga. Em va ser impossible. Ni el cos m’obeïa, ni el foc cremava. Impossible. En aquell moment de desesperació vaig escriure la carta al meu successor i la vaig dipositar sobre la mateixa taula on jo havia trobat la meva.

Vaig sortir corrents desitjant no tornar mai més. De cop es van començar a sentir crits d’auxili. La gent corria i cridava amb cara d’espant i jo romania quiet, observant la situació des de la porta de EL REI DE LA MÀGIA. Va començar a fer olor de sofre, olor de sang. Al cel, un mar de pólvora queia sobre la ciutat. Feia fred, molt fred. Encara continuava clavat al mateix lloc, quan vaig començar a sentir el so dels avions, que encaixaven a la perfecció amb la melodia esfereïdora del moment. La primera bomba va caure a escassos carrers d’on jo em situava. Després silenci. Barcelona estava essent bombardejada, la fi de la república havia arribat. Vaig riure amb amargor, i jo cauré amb aquesta maleïda ciutat. Ja no veia res, el fum em tapava la visió. Només podia mirar-me les mans, aquelles mans atrotinades de tant escriure, que ara estaven tacades de sang. Una altra bomba va caure, aquest cop no me’n vaig escapar. Vaig sortir rebotat  cap a l’altre banda del carrer. I, aquella va ser l’última imatge que vaig poder veure. Tot el carrer en flames, amb les cases i les botigues cremant d’ira de guerra, totes excepte una. La meva botiga semblava intacta a qualsevol tipus d’atac, com si estigues en un altre temps. De dins en va sortir una nena, no deuria tenir més de vuit anys. Em somreia amb innocència i em saludava amb la mà mentre s’acariciava els cabells daurats. Els seus ulls em van recordar el mar.

T’ho agraeixo Clara. 

dimarts, 8 d’abril de 2014

El principi

Novetat! Avui us portem una història una mica diferent. El que la fa especial és la seva escriptora, li podem dir... Piruleta Love. És una col·laboradora anònima que ens ha enviat aquest text. Segurament no serà l'última vegada que la llegim per aquí...

Els ulls oberts, molt oberts, per no prendre’s res en aquella nit de lluna nova. El fred vent li acaronava els cabells, li resseguia les orelles i li baixava per l’esquena fins el punt en que ja passava a formar part d’ella, entrant a l’alçada de l’estómac per barrejar-se amb aquell dolor intens, punxant, que l’oprimia fins gairebé tallar-li la respiració...

Ara només volia recuperar el ritme, el batec aquell constant i avorrit que fa que te n’oblidis de que tens una maquineta a dins.. tic-tac-tic-tac-tic... volia retrobar l’essència de la seva tristesa, la sensació de gaudir de plorar, la “saudade” que en diuen els portuguesos... i plorar, i plorar.
I que bonic plorar i sentir com les llàgrimes et cremen les galtes enceses, a la vora d’un penya-segat una nit sense lluna.
Plorar per totes les coses que havien passat però sobre tot plorar per les que ja no passarien mai, i quedar-se allà, immòbil, patint el fred i l’esgotament fins a la sortida del Sol, i de sobte preguntar-se com és que encara era al mateix lloc, i per què no s’havia llençat a l’aigua, on hauria pogut descansar per sempre...

Coneixia el ritual que envoltava les seves desil·lusions, sabia com ho passaria de malament, però també, i això no havia gosat mai verbalitzar-ho, quan sentia que una relació començava a davallar esperava arraulida el moment del trencament, i a la seva manera l’assaboria, i així, cada final esdevenia altra vegada principi.

Piruleta Love

dissabte, 29 de març de 2014

No està escrit a les estrelles

Avui us portem una recomenació d'una de les nostres lectores. Li agraïm molt que hagi decidit enviar-nos un llibre que a ella li encanta perquè nosaltres poguem compartir-lo aquí. Animem a tothom a seguir el seu exemple! Gràcies.


Tot i que la medicina ha aconseguit reduïr el tumor i li ha regalat uns anys més de vida, la Hazel segueix sent una malalta terminal. El seu final sembla que ja està escrit. Però l'aparició d'Augustus Waters al grup de suport de nios amb càncer canvia radicalment la seva vida. La història està a punt de ser reescrita. Una novel·la sobre com aprofitar la vida al màxim, gaudir dels qui més estimes, estimar fins que no puguis més i, sobretot viure.


Amanecer18 ens donava aquesta opinió del llibre:
Us recomano llegir "No està escrit a les estrelles" de John Green. No us puc descriure amb paraules tot el que m'ha fet sentir aquest llibre.

Nosaltres ja ens morim de ganes de córrer cap a la llibreria a compar-lo!

diumenge, 16 de febrer de 2014

L'amistat

L'amistat. La nostra amistat. Es podria resumir en una paraula, tot i que em seria difícil trobar quina. Avui quan tornàvem de l'excursió m'has fet reflexionar.

Acabàvem de discutir i anàvem les dues soles mirant per la finestra, com si no ens coneguéssim. Llavors ens hem mirat i hi hem caigut, només necessitàvem agafar-nos de les mans i somriure, abraçar-nos per no caure. I quan venia una corba i les nostres mans es separaven lleugerament, tornàvem a agafar-nos amb més força encara. És curiós, com som... teníem els caps tan junts que hem pensat el mateix, en el mateix moment. Ja saps que no hi crec en les casualitats. 


Penso que la nostra amistat, la vida, és com una carretera de corbes; es fa molt pesada si no tens ningú amb qui agafar-te, si vas d'un cantó a un altre. En canvi, només que agafis la mà d'una persona (una en
 especial) tot et sembla millor. I aquesta persona ets tu. Al principi he afirmat que l'amistat, la nostra amistat, es podria resumir en una paraula. Ho retiro, perquè m'és impossible.

Un dia trist

Cau la primera gota de pluja,
sobre la matinada de l'aigua.
Bufa sense força mandrós vent,
no t'enduguis la pesada boira,
que sura, navegant dins els somnis.

Arriba el primer petó fora els somnis,
just quan del fosc cel cau dolça pluja.
Encara sóm com nens dins la boira,
que es besen amagats sota l'aigua,
i els nostres cabells onegen amb el vent.

Instants, somriures tallats pel vent,
inunden l'oceà ple de somnis.
No ens veuen ja cantar sota l'aigua,
carrers de Barcelona de pluja,
Ens queda el record d'estimar, oi boira?

Fa estona que ja no hi és la boira,
sembla que s'ha assecat tot el vent.
S'ha acabat, s'ha acabat trista pluja,
ja no m'en queden d'aquells llargs somnis,
que lentament, moren sota l'aigua.


dimarts, 11 de febrer de 2014

Els somnis de la pluja

Era una d'aquelles tardes d'hivern que es fan tan llargues, semblants al mantell de Penélope. Passaven i passaven els minuts però el temps semblava estar aturat, potser era el rellotge que també dormia o la calma que es respirava a casa. Jo m'asseia vora la llar de foc, llegint l'última novel·la que havia rapinyat. A fora diluviava, plovia de manera desesperada i semblava que tota aquella aigua no s'assecaria mai. Al cap d'una estona em vaig sorprendre amb l'última frase del llibre a la punta de la llengua i una llàgrima que em regalimava galta avall, una més dins aquella tempesta. Mentre el meu cap es tornava a incorporar al present k el meu cor tornava a alentir-se, un record de l'estiu va entelar els meus ulls.

...hi érem tots, la Mariona, l'Àlex, la Cristina tu i jo. Allà sota la formentera més màgica, res semblava impossible. La platja era ja deserta i, sobre la remor del mar, se sentia l'eco de les nostres rialles. Va ser llavors quan em vaig adonar que el meu taló d'Aquil·les eres tu.

Entrada la matinada, després de la festa, quan tothom ja s'havia refugiat dins el petit veler, els nostres somnis, les quimeres que preteníem aconseguir, van poblar la nit. Encara recordo el teu somriure de nen... Un xiuxiueig va arribar a les meves orelles, surant per les onades, pujant pel meu cos. Ja no hi havien fronteres, ja no hi havia ja ningú, excepte la nit tothom dormia i, allà vaig besar-te per primera vegada...

...el sol em cremava la cara, vaig aixecar la vista i allà estaves, dormint sobre la tovallola com un "guiri" qualsevol. Vaig mirar el rellotge, què ràpid passava el temps, ja eren dos quart de deu i la platja començava a omplir-se. Tot i que semblava impossible i per experiència vaig intentar despertar-te, com sempre havia fet. Amb el cap xop vas dirigir-me una mirada plena de tot menys de tristor. Vam començar a nedar cap al veler i, mentre intentàvem ofegar-nos vam arribar. Dins, l'ambient era pujadet, tothom en feia broma de la nit anterior, fins i tot nosaltres, encara que qui més que menys, teníem tots una mica de ressaca...

La pluja va cessar i amb ella la morfina que m'havia portat tan lluny. Ja ni recordava els meus últims pensaments o potser era que no volia recordar-los.

Mira el que em podeu fer la pluja i tu.

diumenge, 2 de febrer de 2014

L'ombra del vent


Avui us portem una nova recomenació!

El llibre del qual parlarem és "L'ombra del vent" de Carlos Ruiz Zafón. Després de llegir-lo no ens hem quedat indiferents. La veritat és que és un llibre que deixa un rastre melancònic al teu interior. Els personatges són tant reals, amb les seves virtuds i problemes, que els acabes estimant i quan els perds, et sents buit, com si et faltés alguna cosa.

La nostra història succeeix a la Barcelona de la meitat del segle XX, on un noiet anomenat Daniel, acompanya el seu pare a un lloc secret, el cementeri dels llibres oblidats. Alla ell n'escull un. El que no sap en Daniel és que aquest llibre li canviarà la vida i farà que descobreixi una història que ja havia estat enterrada. Un amor tràgic que es repeteix, en la Barcelona més vella, on l'autor fa que les trames es desenvolupin com un joc de nines russes, amb autèntica perfecció.

Recomanem que us el llegiu amb temps i calma, disfrutant-ne cada capítol, ja que és un llibre dens i amb molts perssonatges i una trama força retorçada. Esperem que us encanti!

dissabte, 1 de febrer de 2014

Temps difícils

Capítol 1


Vivia en un barri marginal de Barcelona. Viure, no és que sigui la paraula més adequada. Malvivia. Malvivia en un barri marginal de Barcelona amb la meva mare i la meva germana. La mare era una dona treballadora però les seves adiccions l’anaven matant a segon a segon. Era alcohòlica i cada vegada es feia més difícil conviure amb ella. En canvi, la Rossie, era una nena de cinc anys encantadora, que només volia jugar i gaudir de la seva infància.

-Rossie a sopar – vaig cridar sense ganes, després d’un dia dur de treball, cosint vestits que mai em podria permetre. Seu a la taula.-li vaig ordenar.
La Rossie va seure contenta i ansiosa per menjar.


-Rossie, avui he fet un sopar màgic. Aquí el tens. – Li vaig donar un tros de pa. De seguida el seu somriure inocent va desaparèixer de la seva cara. Saps per què és màgic? – Li vaig preguntar. Però ella va abaixar el cap trista. Pensa en una cosa que t’agradi molt, la xocolata, per exemple. Imagina que dins d’aquest tros de pa hi ha xocolata.- Vaig dir mig plorant. 
No era capaç de confessar-li a la meva germana petita que la seva mare era una alcohòlica sense remei i que cada vegada més, li era igual el que ens passés a nosaltres. Que el pare ens havia abandonat quan ella va néixer i que no teníem suficients diners per comprar-li una nina nova. Va tancar els ulls. Ja veig la xocolata! Està molt bo! – em va dir amb els ulls plorosos.


Capítol 2


Quan ja portava més de tres hores cosint, vaig començar a veure borrós. El local on ens tenien treballant no hi entrava gens de llum i havia de forçar molt la vista per no torçar-me mentre cosia. No aconseguia enfocar la vista, així que vaig aturar-me a descansar.
-Emma, què et penses que estàs fent?!- Va dir-me la mestressa.
De seguida vaig tornar a la feina.
Quan ja havia acabat el jersei, el vaig anar a deixar al cabàs. De sobte, em vaig desequilibrar i, marejada, vaig caure al terra.
Em vaig despertar de seguida, només havien passat uns minuts, però sentia que tot el cap em ballava d'un costat a un altre. Per primera vegada vaig veure a la mestressa preocupada, mirant-me des de dalt amb una expressió estranya i desconeguda, una barreja de pena i malenconia.
-Emma, saps què?, ja pots plegar. Ah, i té!, emporta't una barra de pa d'aquelles que tinc sobre la taula.- Va dir-me la mestressa.
Estava en estat de xoc, mai havia vist aquella dona en estat amable ni molt menys compassiu.
Si, gràcies, moltes gràcies, no sé com agraïr-li... Què podria fer per vostè?- li vaig preguntar.
-Calla i ves a casa abans que canviï d'opinió...
Li vaig fer cas, no calien les preguntes... A vegades pensava, en com hauria sigut la joventut de la vella mestressa, amb la qual portava treballant des dels onze anys i no en sabia ni el nom real... Simplement mestressa.


Capítol 3


Aquella tarda, quan tornava cap a casa amb la barra de pa i una mica d'arròs que havia comprat, em vaig sentir molt afortunada. Aquell dia la Rossie no passaria gana. Va començar a ploure, així que arrancar a córrer.
A l'interior de la casa hi havia llum, i sortia fum de la xemeneia. La mare era a casa. Vaig entrar a la cuina per començar a preparar l'arròs. Un cop sec em va alertar, vaig anar al menjador i em vaig trobar amb una escena que se’m quedarà gravada tota la vida. La Rossie al racó amb els ulls brillants i la cara vermella i, sobre seu l'ombra de la mare. La mare, amb un somriure retorçat i la mirada buida i tèrbola.
-Ets dolenta, hip, molt dolenta Rossie. Deia entre singlots per l'accés de l'alcohol.
Em va agafar una atac d'ira al veure la meva pobra germana patint d'aquella manera i vaig perdre el control. Van volar cadires i gerros fins que la mare es va desmaiar de tan beguda que anava. El so de la pluja es va apoderar de la casa.
-Tranquil·la Rossie ja ha passat tot... Li vaig dir a la meva germana petita. 
No em podia creure el que havia passat. Vaig acompanyar a la mare fins a l'habitació, mentre jo plorava, ella anava murmurant tonteries i insults, no era ella. La vaig tancar amb clau, em vaig eixugar les llàgrimes i amb un somriure forçat vaig preparar el sopar a la Rossie. 
- Què hi ha avui per sopar? Em va preguntar.
- Arròs blanc i pa! Vaig exclamar contenta.
La cara de sorpresa de la Rossie em va fer oblidar el mal tràngol que acabava de passar i, l'ambient tens va desaparèixer per complet.
- Bé, bé, t'estimo molt!
Les llàgrimes em van tornar als ulls, però aquest cop eren d'alegria, una cosa que últimament no era gaire habitual a la casa. Quan vam acabar de sopar vaig posar a la Rossie a dormir i vaig recollir la cuina. Després, em sentia estranya, no em sabia avenir de la irresponsabilitat de la mare, però estava contenta de que al final, tot hagués acabat bé. Llavors, en un impuls del que era, una noia de 15 anys desorientada, vaig sortir al carrer i, sota la pluja vaig ballar. No sé si van ser segons, minuts, hores o dies, el cas és que estava feliç. Li cantava, més ben dit, li cridava al cel. Gràcies. Gràcies. Gràcies, per l'únic que em sostenia, la Rossie.

Quan ja començava a estar marejada i l'aigua em regalimava per tot el cos, vaig seure a les escales de la porta i em vaig permetre un cigarret, gaudint-ne cada calada.

Capítol 4


Al matí següent, molt d’hora com sempre, em vaig dirigir al taller de costura, disposada a tornar a arrancar amb la peça que havia deixat a mitges l’última vegada. Però no va ser així, al arribar, la mestressa m'esperava a la porta amb, un altra vegada, aquella expressió tan estranya a la cara.
- Necessito parlar amb tu, Emma. Em va dir.
- Es clar que sí, mestressa! Què és el que li preocupa? Vaig insinuar-li tement el pitjor.
Amb un gest amb la mà, em va assenyalar el seu despatx, la cosa era seria.
- Passa i t'ho explicaré tot amb tranquilitat.
Vam seure a les ronyoses cadires d'aquella petita habitació a la qual anomenàvem despatx, encara que de despatx en tenia poc. 
- Emma, Emma, la petita Emma... T'has fet gran, ja ets tota una doneta... Una llàgrima va regalimar pel rostre desgastat de la vella mestressa, tot i així ella somreia. Somreia de veritat. No l’havia vist mai en aquell estat... O si? 
Una allau de records van envaïr la meva ment, no podia ser, era ella! La que em cantava abans d'anar a dormir, la que m'ensenyava a cosir les tardes dels divendres, la que em recollia a l'escola, la que m'acompanyava al parc... Com no l'havia pogut reconèixer, era l’àvia. Em vaig quedar sense paraules, muda, l'únic que vaig poder articular en un mig murmuri va ser:
- Ets tu àvia? 
I vaig caure en el més profund dels sons, breçolada per la que sempre ho havia fet. 

Capítol 5



Em vaig despertar sobresaltada... Havia estat un somni? Davant meu hi havia la mestressa... L'àvia! Era real.
- Emma, sé el que estàs pensant... no t'enganyis, jo només sóc una trista costurera i t'haig de donar una mala notícia i una de bona. La dona parlava amb sinceritat. Vaig escoltar-la.
- Vostè dirà doncs... mestressa. La paraula em va sortir amb més ràbia i amargura de la que hauria desitjat.
- El cas es que tanquem el negoci, no tinc diners ni per pagar el local, ni les teles ni els miserables sous que els hi pago a vostè i les seves companyes... Em va semblar que una espina se’m clavava al pit, i a l'interior, el meu cor es va fer petit, fins a tornar-se invisible.
Però mestressa no m'ho pot fer això... Les llàgrimes van inundar els meus ulls i davant la mirada de la vella, ara desconeguda, vaig tirar la cadira al terra i vaig arrancar a córrer. Fugint de la realitat, cap al fons del pou.


Capítol 6


De cop, em vaig parar en sec. No sabia on anar, que fer. Sentia i em trobava de fet, en un carrer sense sortida.
Sola.
No podia tornar a casa amb les mans buides, què li diria a la Rossie... Sentia que el vaixell on feia anys que navegava, on feia anys que tapava forats, s’estava enfonsant. Definitivament. Ja no hi havia volta enrere, si no trobava res per pagar el menjar, me la traurien. Em traurien a la Rossie i això no m’ho podia permetre.

Només hi havia un lloc on podria pensar amb claredat, aïllar-me de tot i de tothom. Vaig començar a caminar cap a les afores de la ciutat, amb passes llargues i cronometrades. Ja eren passades les 12 del migdia, tot i així, l’ambient del barri era força tenebrós i dens. Al cap d’una hora de camí vaig arribar al meu destí. Em trobava al punt més alt de la ciutat. Allà era on anava amb el meu pare de petita, on somiava el meu futur i on observava l’horitzó. Feia anys que no hi pujava, tanmateix res havia canviat. Els mateixos bancs, el mateix telescopi, tot. Tan sols era un petit turonet, un record llunyà, que havia tornat a mi com un flash, que m’havia cridat.


Entre pensaments ja s’havia fet de nit. Davant meu, a la ciutat, brillaven les estrelles. Però no aquelles que sempre havia observat. Eren unes estrelles fosques, tacades de fum i de tristor. Vaig estar observant-les, m’hi vaig fixar, i ho vaig entendre. Dins les estrelles encara hi havia llum, no s’havien apagat del tot. Encara conservaven esperança.



Fi