dimecres, 3 d’abril de 2013

La història interminable

Capítol 1

Baixo del cotxe ràpidament, no vull entrar a casa però hi estic obligada, sinó, la mare em renyarà.
Quan entro m'està esperant.
M'agrada molt la meva habitació, mai no m'ha resultat un càstig quedar-m'hi dins el temps que faci falta per acontentar la mare. L'habitació està insonoritzada, d'aquesta manera puc escoltar música a tot volum o bé practicar amb el violoncel tot el que vulgui. En realitat és una manera d’aïllar-me del món racional i introduir-me en el meu, on les coses no són ni blanques ni negres, ni veritats ni mentides. L’habitació de la qual parlo és gran, deu fer uns vint-i-cinc metres quadrats, té una bona il·luminació, entra la llum per un gran finestral que dóna a un balcó amb vistes al mar. Està pintada amb tots els colors que puguin existir i hi tinc un munt de records. El que més m’agrada és que està plena d’arbres, flors i plantes que creixen entre les rajoles. L’aroma del mar i de les plantes es barreja i forma el meu perfum.

És de nit, i abans de dormir llegeixo La història interminable, la veritat és que m'està agradant. Un soroll em fa aixecar la vista de la lectura; l'habitació està deserta, falsa alarma. Quan ja he acabat de llegir el capítol que toca, tanco el llum i em poso a dormir. Al cap d'una estona de donar voltes sota els llençols un cop sec em sobresalta, és igual que l'anterior, el que he sentit mentre llegia. M'aixeco a les palpentes en busca de l'interruptor però la meva habitació sempre està desordenada i en travessar-la m’entrebanco amb algun objecte. O això és el que em penso.

L'endemà és diumenge així que no haig de matinar, encara estic castigada però no m'importa. Em vesteixo i surto al balcó, des d'allà sento  les onades picar contra les roques. El soroll d'ahir a la nit em ressona encara dins les orelles i no entenc com he acabat a terra. Torno a entrar a dins, l'hivern s'acosta i al matí comença a refrescar. La meva germana gran no para de picar a la porta. Només ve a casa quan li interessa i necessita alguna cosa de mi. La veritat és que no ens portem gaire bé.

M'ha demanat que l'ajudi, vol buscar el pare. El nostre pare va desaparèixer quan jo només tenia tres mesos, i ella encara té la il·lusió de trobar-lo. Jo sé que és mort, ho vaig veure en un somni i, encara que després estava trista, va ser molt bonic i el recordo a la perfecció.

No deixo mai que ningú entri a la meva habitació, per a mi és molt personal i ningú m'inspira la confiança necessària per deixar-lo entrar, ni tan sols la meva millor i única amiga. Ha arribat a la casa un noi, la mare baixa a rebre’l i el fa entrar, suposo que s’instal·larà en alguna habitació lliure.

Ara vaig a dormir, no tinc ganes de llegir així que em tapo amb les mantes i intento agafar el son. Ja fa una hora que sóc al llit però no ho aconsegueixo. Surto al balcó per prendre l'aire i miro com les fades ballen per les estrelles, riuen fort, i desprenen una petita llumeta. De sobte començo a sentir una respiració acompassada i constant, miro al costat però la negra nit no em deixa veure-hi. Entro a l'habitació i agafo una espelma, ella em guiarà. Torno a sortir al balcó però el silenci és absolut. No hi ha res.


Capítol 2

Al matí vaig a la platja, he enganyat la mare dient-li que volia anar a l'institut però en realitat només vull saludar per última vegada els peixos. Ara que ja tenim la tardor a sobre no em puc banyar, però sí observar-los. Abans de dinar ja estic a casa, pujo a la meva habitació i a l'entrar, un calfred em recorre tota l'esquena. Algú ha entrat. La porta del balcó és oberta. Per sort, tot sembla intacte, tinc molta memòria fotogràfica i ningú no ha tocat res. La meva vista es fixa en un punt de l'habitació, si que falta alguna cosa: el llibre de La història interminable.

Torna a ser de nit, aquesta vegada no em poso al llit, agafo l'espelma i surto directament al balcó, per sorpresa torno a sentir la mateixa respiració acompassada que la nit anterior. Dic hola molt fluixet, amb un murmuri i la meva resposta són uns enormes ulls verds fixats en els meus de color blau. Un tímid somriure es dibuixa als meus llavis, no sé per què però em sento feliç. El noi que em mira és el que s’acaba d’instal·lar, pel que es veu les nostres habitacions estan enganxades. Li pregunto perquè ha entrat a la meva habitació mentre no hi era, em respon que em volia conèixer. Me'l crec, sembla sincer, però em sento nua, ningú no entrava a la meva habitació des de feia anys. Em pregunta el nom i em poso nerviosa, no m'agrada gens el meu nom, li menteixo i li dic que em dic Mariona. Ell em diu el seu, es diu Jordi. Torno a contemplar les fades i ell em pregunta què miro, li responc que m'agrada molt veure i escoltar els grills. Somriu, somric i les nostres mans es toquen.


Capítol 3

Al matí tinc son, ahir a la nit al final vaig estar fins tard parlant amb en Jordi. Camino mig zombie fins al lavabo. Em rento la cara i les dents, obro l'armari i em miro al mirall, sóc lletja, sempre ho he pensat, l’única cosa que m'agrada del meu aspecte són els ulls, blaus com el mar, la mare diu que quan somric estic guapa però jo mai no me l'he creguda. Sóc alta i molt prima, la meva pell és blanca, d’un color malaltís i tinc els cabells negres com el carbó i completament llisos. A l’hora de vestir sempre porto colors apagats, sobretot grisos i negres. En Jordi, en canvi, es veia rialler, ulls verds, somriure ample i espatlles amples també, deuria tenir un o dos anys més que jo, tampoc vaig poder-lo veure de cap a peus. Torno a l’habitació, agafo una gran pila de roba, no veig res i... tota la roba per terra. Recullo la que veig, algunes peces han anat a parar sota el llit, estiro la mà per agafar un mitjó i sota hi veig un objecte brillant. Atrec l’objecte cap a la superfície, és una clau antiga i rovellada, m’agrada. Amb una cadena que trobo sobre la taula em faig un penjoll i me’l col·loco al coll. Ja descobriré què és el que obre.

Ja fa més d’una setmana que no surto de l’habitació, amb l’excusa del mal de cap i la febre falsa. Estic capficada amb la clau que vaig trobar, l’he provat amb tots els cadenats i panys de l’habitació però no entra a cap. Aquesta nit tinc un concert de violoncel, a un dels bars del barri. Entro a la dutxa i m’hi estic una bona estona. Obro l’armari, no sé què posar-me, al fons hi veig el vestit que em van regalar per l’aniversari, l'estiro per emprovar-me’l però sembla que està enganxat a alguna cosa. Aparto la roba del davant i em sorprèn veure una petita ranura, i a sota del tot un pany rovellat. Ja he trobat el que obre la clau. Com que encara vaig amb la tovallola de la dutxa deixo l’expedició per a un altre moment, ja falta poc per l’hora del concert.

Torno a ser a casa, el concert ha anat perfecte, crec que el violoncel és de les úniques coses que se’m donen bé. Segueixo amb el neguit de què hi ha a l’altra banda d’aquella petita porta que he trobat dins l’armari, així que no me’n puc estar més i quan entro a l’habitació em dirigeixo cap a ella. Trec la clau del penjoll ràpidament i la introdueixo al pany, gira suaument, com si fos nova. Amb un moviment ràpid obro la porta cap a l’altre costat, tot és fosc i no puc veure res. Sembla que l’obertura dóna a un altre armari, empenyo la porta cap a enfora i entro en un habitació de color blau. A les parets hi ha tot de prestatgeries amb llibres de diferents mides i una llitera alta amb un escriptori i un piano a sota. L’habitació també té un balcó, de fet s’assembla molt i podria dir que és idèntica a la meva en mida i forma. De sobte hi caic, sóc a la habitació d’en Jordi. Surto al balcó i allà el veig, està d’esquena a mi, contemplant les meves fades. M'hi acosto silenciosament i quan crec que ja sóc prou a prop com per sentir els batecs del seu cor es gira. M’espanto molt en veure al seu rostre, una expressió de profunda ràbia i amargura; amb la cara desfigurada em diu  que no és ell. Els ulls, els ulls són negres, aquest no és en Jordi. La cara se li posa vermella, caic a terra paralitzada, morta de por, ell em mira des de dalt i quan crec que no puc més, em desperto, tot ha estat un malson. O potser no. 

Intento aclarir les idees, torno a ser a l’habitació i estic al llit tota suada, encara que tot indica que ha estat un malson tinc la impressió que era més real que la meva pròpia vida. No goso mirar l’armari, no sé si darrere hi ha una escletxa, però no m’importa, ara només vull dormir i oblidar. 


Capítol 4

Torna  a ser de dia, la nit ha passat, la mare em porta l’esmorzar, una mica de llet amb cola-cao. Mentre esmorzo no puc parar de mirar l’armari. Qui era el noi de la nit anterior? En Jordi? Ho hauria jurat si no fos pels ulls, aquells no eren els seus ulls. Començo a pensar en la idea d’un germà bessó trastocat, però no em convenç. A la tarda la impaciència pot amb mi, així que em decideixo a sortir al balcó. I aquí és, esperant-me, com si no hagués passat res, amb un somriure d’orella a orella i uns ulls d’un verd intens. Estem en silenci durant uns minuts i quan estic preparada el trenco. Li dic hola. Em diu hola. Torna el silenci. Ara és ell qui el trenca. M’agrades. No sé com reaccionar, no m’ho esperava. En realitat sé que ell també m’agrada, no necessito paraules per estar-ne enamorada. Veig en els seus ulls una espurna de color blau que s’estén i elimina qualsevol rastre de l’antic color verd, és com el mar. Somric, somriu i el nostres llavis es toquen. 


Capítol 5

Sóc feliç, sóc feliç com feia anys que no ho era. M’agrada viure i gaudir de la vida. Des de petita que sóc a casa amb la mare i els altres nens, i no n’he sortit mai. És com un somni dins del pitjor dels malsons. Tinc ganes de veure en Jordi. Abans la mare l’ha cridat i ha hagut de marxar ràpidament . No sé com seguirà la nostra història però penso esbrinar qui era aquell noi que vaig veure l’altre dia i quina és la raó de l’estranya semblança amb el meu Jordi. Busco la clau al meu coll i només hi trobo la cadena. Merda. Me l’ha pres. Per què, em pregunto per què una i una altra vegada però no hi trobo una raó. Hauré de parlar amb ell.

La meva paciència s’acaba, ja fa més de dues hores que espero al balcó qualsevol senyal de l’habitació del costat. Però no apareix. I la nit torna i les fades canten. Decideixo fer com ell, salto de balcó a balcó i pico a la finestra. Una llum s’encén a l’interior de l’habitació, veig com una figura s’aixeca i s’acosta cap a mi, tinc por, no sé de quin color seran els ulls que veuré. Són verds, però a mesura que les nostres cares s’apropen es tornen d’un blau intens i ens fonem en un petó. El tallo sense miraments, haig de tenir la ment clara. Li pregunto on és la clau. Se la treu de la butxaca i me l'entrega. M’explica que només volia comprovar una cosa i m’adverteix molt seriosament que no la faci servir i que amb ella no arribaré a cap lloc. Reflexiono, té raó, no l’haig de fer servir, així no em trobaré amb en Jordi del ulls negres. Observo l’habitació, no té cap punt de comparació amb la que vaig veure l’altra vegada i em sorprèn que només té tres mobles i la paret de cap color. La mare truca a la porta, intercanviem una mirada i  surto corrents pel balcó. 

Vaig a dormir, tanco els llums i baixo les persianes, no vull tenir visites inesperades. Com sempre em costa agafar el son i quan estic apunt d'adormir-me un soroll sobtat ressona per l’habitació. Prové de l’armari. Sento com la porta es va obrint lentament i una figura negra en surt, és en Jordi però no sé quin dels dos. S’acosta al llit i tanco els ulls ràpidament, no vull que vegi que estic desperta. Sento com una mà m’acaricia la galta. És freda, però suau. No me'n puc estar més i obro els ulls imaginant-me el meu Jordi al davant, i un calfred em recorre el cos en veure que té els ulls negres, negres com la nit que ens embolcalla. Començo a tremolar, tinc por, aquest Jordi no existeix, és només un malson però, estic somiant? No ho sé. La línia entre la realitat i la ficció s’ha esborrat per complet. Al cap d’uns minuts en Jordi desapareix dins l’armari. Però el vull seguir i no puc, les arrels dels arbres em subjecten. Ho deixo estar, els arbres m’estimen, ja sabran el que fan. El cap em dóna voltes, qui és en Jordi realment? El del ulls blaus, o el dels negres? I el més important, de quin estic enamorada? No ho sé. Aquest és el problema de l’habitació, dins seu estic sola i no hi ha cap percepció de la realitat. Tancada en els meus pensaments m’adormo amb el so de les fades i el mar. 


Capítol 6

Algú pica a la porta, és un noi baixet, de rostre seriós i allargassat. Em pregunta si sóc la Neus, feia temps que ningú em cridava pel meu nom. Li responc que sí. Em diu que m’ha de fer unes preguntes, ve de part de la Generalitat. Surto de l’habitació i anem a una saleta amb taules i cadires. Em comença a preguntar sobre mi, vol que li expliqui com em sento, què m’agrada fer, les meves pors... El menteixo. No li parlaré dels Jordis, faig veure que sóc feliç, li dic que m’agrada tocar el violoncel, que la meva germana em va venir a visitar... Al final de les preguntes ens aixequem i em diu que demà quedem a la mateixa hora, i a veure si li explico el que realment em passa. Pensava que mentia millor. 

Ja fa dues setmanes que no parlo amb el Jordi dels ulls blaus, no surto al balcó i només espero que arribi el Jordi dels ulls negres, al qual ara anomeno George (amb accent anglès) per no confondre’ls, a ell li agrada. En George és tímid, però afectuós  i encara que entri a l’habitació a través de l’armari no m’importa, ell és l'única persona que hi pot entrar. Quan és de dia deixo la porta de l’armari oberta i escolto les seves composicions tocades al piano, l’acompanyo amb el violoncel i tots dos ens conjuguem de manera que només sona la cançó de l’amor. És molt bonic. Quan és de nit tanco els ulls i ell apareix entre les fulles per donar-me escalfor. 
Les preguntes amb el noi de la Generalitat han anat millorant, es diu Daniel i ell m’entén. Diu que el que em passa és normal i es creu tota la història de la clau, els ulls i els dos Jordis... En fi, vaig millorant. 

Encara no he recuperat el llibre de La història interminable, m’he n’havia oblidat per complet. No sé què se’n va fer però em fa la sensació que va ser el Jordi qui va entrar aquell dia mentre jo era al concert. Algú pica al vidre de la finestra, em giro lentament i em trobo el Jordi. Uns ulls verds que em miren desafiants. No el penso obrir, tots aquests dies sense donar senyals de vida i ara apareix del no res. Em fa pena, a fora plou, però ja he pres una decisió. S’està allà dues hores, quan per fi desisteix i torna cap a la seva habitació. A la vegada l’armari s'obre i apareix en George moll de cap a peus. Ara sí que no entenc res, m’estic tornant boja, li dic a en George que se’n vagi, que no el vull veure, però abans de marxar es treu un objecte de la butxaca. És el llibre de La història interminable.


Capítol 7

La meva amiga ha vingut a veure'm, es diu Clàudia. La deixo passar per primera vegada a la meva habitació, no hi diu res al respecte. Començo a explicar-li la meva estranya història d’amor i no sembla sorpresa. De cop escolto la música del piano d’en George, ràpidament agafo el violoncel i el segueixo, és el cànon de Pachelbel. La Claudia sembla sorpresa, i em pregunta que a qui acompanyo. Li responc que a en George i una ganyota de tristesa li cobreix la cara, els ulls se li posen vermells i una llàgrima li regalima galta avall. Li pregunto que per què plora i em respon que em vol recuperar. No entenc el que vol dir. Em diu que ella no pensava que seguiria tan malament, que creia que el tractament d’aïllament funcionaria. Se’m trenca el cor de veure plorar a una amiga de la infància per mi. Encara que no ho entenc, però assenteixo i l’abraço fort. Sembla que es reconforta, s’aixeca, em diu adéu i marxa, potser per sempre.

Obro el llibre de La història interminable i començo a llegir per la pàgina que em vaig quedar, a mesura que vaig avançant en la lectura veig petites claus de sol als marges. I sé que ha sigut en George. Sento el soroll de sempre, l’armari s’obre i ell entra a l’habitació, s’acosta a mi i em diu:
- T’estimo.
Ara ja no només em sento feliç, sinó que tinc el cor a mil per hora. Agafo embranzida i em llanço al seu coll, però caic. M’enfonso i caic. I les fades callen i el mar s’asseca. Sóc al terra de l’habitació. Una habitació buida, només amb un llit, un armari i una taula. No queda rastre de les meves flors i arbres. Pel balcó només s’hi veu una ciutat i les fades han desaparegut. Les arrels i les aromes ja no hi són. Estic completament sola. I fujo, corro a buscar la mare, ja no aguanto més.


Capítol 8

Arribo a la seva habitació, ella m’obre la porta i anem a parlar a una saleta amb cadires. Li explico el que em passa i li demano per favor que em digui què hi ha a l’habitació del costat. La mare em mira trista, semblant a com m’havia mirat la Clàudia dies anteriors. I comença a explicar-me:
- Neus, ja sé que això és difícil per a tu però en Jordi no existeix. L’habitació del teu costat està buida. Començarem a canviar la teràpia avui mateix, no pots seguir així. Això és un psiquiàtric, tu fa sis anys que hi estàs ingressada. Jo no sóc la teva mare, la teva família està morta menys la teva germana. La teva malaltia és difícil de curar, no saps distingir entre la realitat i la ficció. Ara mateix l’únic que puc dir-te és que algun dia tornaràs a portar una vida normal, però abans t’has de curar. Demà mateix et canviarem d’habitació i et posarem un companya. Sento els problemes causats, no volíem que acabessis així. 
La “mare” acaba de parlar i l’ànima em cau als peus. No estic boja, en Jordi existeix, la clau, la porta, l’habitació, tot és real. 
- Menteixes - li dic, no penso acceptar-ho. 

Torno corrents a l’habitació, seguida per la mare, arranco la porta de l’armari i estiro tota la roba, no hi és. Merda, per què no hi és, la porta ha desaparegut. 

Passen els mesos i no he tornat a saber d’en Jordi i d’en George, però el que sí sé és que quan el mar s’asseca i les fades callen només se sent un so. I és que si afines molt l’oïda, encara pots sentir la melodia del piano. I que cada clau de sol segueix escrita. I que els records no s’obliden.  

Estic tancada en la meva pròpia història interminable. 

Maria Marín i Ariadna Griera

Fi


Publica un comentari a l'entrada