dissabte, 1 de febrer del 2014

Temps difícils

Capítol 1


Vivia en un barri marginal de Barcelona. Viure, no és que sigui la paraula més adequada. Malvivia. Malvivia en un barri marginal de Barcelona amb la meva mare i la meva germana. La mare era una dona treballadora però les seves adiccions l’anaven matant a segon a segon. Era alcohòlica i cada vegada es feia més difícil conviure amb ella. En canvi, la Rossie, era una nena de cinc anys encantadora, que només volia jugar i gaudir de la seva infància.

-Rossie a sopar – vaig cridar sense ganes, després d’un dia dur de treball, cosint vestits que mai em podria permetre. Seu a la taula.-li vaig ordenar.
La Rossie va seure contenta i ansiosa per menjar.


-Rossie, avui he fet un sopar màgic. Aquí el tens. – Li vaig donar un tros de pa. De seguida el seu somriure inocent va desaparèixer de la seva cara. Saps per què és màgic? – Li vaig preguntar. Però ella va abaixar el cap trista. Pensa en una cosa que t’agradi molt, la xocolata, per exemple. Imagina que dins d’aquest tros de pa hi ha xocolata.- Vaig dir mig plorant. 
No era capaç de confessar-li a la meva germana petita que la seva mare era una alcohòlica sense remei i que cada vegada més, li era igual el que ens passés a nosaltres. Que el pare ens havia abandonat quan ella va néixer i que no teníem suficients diners per comprar-li una nina nova. Va tancar els ulls. Ja veig la xocolata! Està molt bo! – em va dir amb els ulls plorosos.


Capítol 2


Quan ja portava més de tres hores cosint, vaig començar a veure borrós. El local on ens tenien treballant no hi entrava gens de llum i havia de forçar molt la vista per no torçar-me mentre cosia. No aconseguia enfocar la vista, així que vaig aturar-me a descansar.
-Emma, què et penses que estàs fent?!- Va dir-me la mestressa.
De seguida vaig tornar a la feina.
Quan ja havia acabat el jersei, el vaig anar a deixar al cabàs. De sobte, em vaig desequilibrar i, marejada, vaig caure al terra.
Em vaig despertar de seguida, només havien passat uns minuts, però sentia que tot el cap em ballava d'un costat a un altre. Per primera vegada vaig veure a la mestressa preocupada, mirant-me des de dalt amb una expressió estranya i desconeguda, una barreja de pena i malenconia.
-Emma, saps què?, ja pots plegar. Ah, i té!, emporta't una barra de pa d'aquelles que tinc sobre la taula.- Va dir-me la mestressa.
Estava en estat de xoc, mai havia vist aquella dona en estat amable ni molt menys compassiu.
Si, gràcies, moltes gràcies, no sé com agraïr-li... Què podria fer per vostè?- li vaig preguntar.
-Calla i ves a casa abans que canviï d'opinió...
Li vaig fer cas, no calien les preguntes... A vegades pensava, en com hauria sigut la joventut de la vella mestressa, amb la qual portava treballant des dels onze anys i no en sabia ni el nom real... Simplement mestressa.


Capítol 3


Aquella tarda, quan tornava cap a casa amb la barra de pa i una mica d'arròs que havia comprat, em vaig sentir molt afortunada. Aquell dia la Rossie no passaria gana. Va començar a ploure, així que arrancar a córrer.
A l'interior de la casa hi havia llum, i sortia fum de la xemeneia. La mare era a casa. Vaig entrar a la cuina per començar a preparar l'arròs. Un cop sec em va alertar, vaig anar al menjador i em vaig trobar amb una escena que se’m quedarà gravada tota la vida. La Rossie al racó amb els ulls brillants i la cara vermella i, sobre seu l'ombra de la mare. La mare, amb un somriure retorçat i la mirada buida i tèrbola.
-Ets dolenta, hip, molt dolenta Rossie. Deia entre singlots per l'accés de l'alcohol.
Em va agafar una atac d'ira al veure la meva pobra germana patint d'aquella manera i vaig perdre el control. Van volar cadires i gerros fins que la mare es va desmaiar de tan beguda que anava. El so de la pluja es va apoderar de la casa.
-Tranquil·la Rossie ja ha passat tot... Li vaig dir a la meva germana petita. 
No em podia creure el que havia passat. Vaig acompanyar a la mare fins a l'habitació, mentre jo plorava, ella anava murmurant tonteries i insults, no era ella. La vaig tancar amb clau, em vaig eixugar les llàgrimes i amb un somriure forçat vaig preparar el sopar a la Rossie. 
- Què hi ha avui per sopar? Em va preguntar.
- Arròs blanc i pa! Vaig exclamar contenta.
La cara de sorpresa de la Rossie em va fer oblidar el mal tràngol que acabava de passar i, l'ambient tens va desaparèixer per complet.
- Bé, bé, t'estimo molt!
Les llàgrimes em van tornar als ulls, però aquest cop eren d'alegria, una cosa que últimament no era gaire habitual a la casa. Quan vam acabar de sopar vaig posar a la Rossie a dormir i vaig recollir la cuina. Després, em sentia estranya, no em sabia avenir de la irresponsabilitat de la mare, però estava contenta de que al final, tot hagués acabat bé. Llavors, en un impuls del que era, una noia de 15 anys desorientada, vaig sortir al carrer i, sota la pluja vaig ballar. No sé si van ser segons, minuts, hores o dies, el cas és que estava feliç. Li cantava, més ben dit, li cridava al cel. Gràcies. Gràcies. Gràcies, per l'únic que em sostenia, la Rossie.

Quan ja començava a estar marejada i l'aigua em regalimava per tot el cos, vaig seure a les escales de la porta i em vaig permetre un cigarret, gaudint-ne cada calada.

Capítol 4


Al matí següent, molt d’hora com sempre, em vaig dirigir al taller de costura, disposada a tornar a arrancar amb la peça que havia deixat a mitges l’última vegada. Però no va ser així, al arribar, la mestressa m'esperava a la porta amb, un altra vegada, aquella expressió tan estranya a la cara.
- Necessito parlar amb tu, Emma. Em va dir.
- Es clar que sí, mestressa! Què és el que li preocupa? Vaig insinuar-li tement el pitjor.
Amb un gest amb la mà, em va assenyalar el seu despatx, la cosa era seria.
- Passa i t'ho explicaré tot amb tranquilitat.
Vam seure a les ronyoses cadires d'aquella petita habitació a la qual anomenàvem despatx, encara que de despatx en tenia poc. 
- Emma, Emma, la petita Emma... T'has fet gran, ja ets tota una doneta... Una llàgrima va regalimar pel rostre desgastat de la vella mestressa, tot i així ella somreia. Somreia de veritat. No l’havia vist mai en aquell estat... O si? 
Una allau de records van envaïr la meva ment, no podia ser, era ella! La que em cantava abans d'anar a dormir, la que m'ensenyava a cosir les tardes dels divendres, la que em recollia a l'escola, la que m'acompanyava al parc... Com no l'havia pogut reconèixer, era l’àvia. Em vaig quedar sense paraules, muda, l'únic que vaig poder articular en un mig murmuri va ser:
- Ets tu àvia? 
I vaig caure en el més profund dels sons, breçolada per la que sempre ho havia fet. 

Capítol 5



Em vaig despertar sobresaltada... Havia estat un somni? Davant meu hi havia la mestressa... L'àvia! Era real.
- Emma, sé el que estàs pensant... no t'enganyis, jo només sóc una trista costurera i t'haig de donar una mala notícia i una de bona. La dona parlava amb sinceritat. Vaig escoltar-la.
- Vostè dirà doncs... mestressa. La paraula em va sortir amb més ràbia i amargura de la que hauria desitjat.
- El cas es que tanquem el negoci, no tinc diners ni per pagar el local, ni les teles ni els miserables sous que els hi pago a vostè i les seves companyes... Em va semblar que una espina se’m clavava al pit, i a l'interior, el meu cor es va fer petit, fins a tornar-se invisible.
Però mestressa no m'ho pot fer això... Les llàgrimes van inundar els meus ulls i davant la mirada de la vella, ara desconeguda, vaig tirar la cadira al terra i vaig arrancar a córrer. Fugint de la realitat, cap al fons del pou.


Capítol 6


De cop, em vaig parar en sec. No sabia on anar, que fer. Sentia i em trobava de fet, en un carrer sense sortida.
Sola.
No podia tornar a casa amb les mans buides, què li diria a la Rossie... Sentia que el vaixell on feia anys que navegava, on feia anys que tapava forats, s’estava enfonsant. Definitivament. Ja no hi havia volta enrere, si no trobava res per pagar el menjar, me la traurien. Em traurien a la Rossie i això no m’ho podia permetre.

Només hi havia un lloc on podria pensar amb claredat, aïllar-me de tot i de tothom. Vaig començar a caminar cap a les afores de la ciutat, amb passes llargues i cronometrades. Ja eren passades les 12 del migdia, tot i així, l’ambient del barri era força tenebrós i dens. Al cap d’una hora de camí vaig arribar al meu destí. Em trobava al punt més alt de la ciutat. Allà era on anava amb el meu pare de petita, on somiava el meu futur i on observava l’horitzó. Feia anys que no hi pujava, tanmateix res havia canviat. Els mateixos bancs, el mateix telescopi, tot. Tan sols era un petit turonet, un record llunyà, que havia tornat a mi com un flash, que m’havia cridat.


Entre pensaments ja s’havia fet de nit. Davant meu, a la ciutat, brillaven les estrelles. Però no aquelles que sempre havia observat. Eren unes estrelles fosques, tacades de fum i de tristor. Vaig estar observant-les, m’hi vaig fixar, i ho vaig entendre. Dins les estrelles encara hi havia llum, no s’havien apagat del tot. Encara conservaven esperança.



Fi