Novetat! Avui us portem una història una mica diferent. El que la fa especial és la seva escriptora, li podem dir... Piruleta Love. És una col·laboradora anònima que ens ha enviat aquest text. Segurament no serà l'última vegada que la llegim per aquí...
Els ulls oberts, molt oberts, per no prendre’s res en
aquella nit de lluna nova. El fred vent li acaronava els cabells, li resseguia
les orelles i li baixava per l’esquena fins el punt en que ja passava a formar
part d’ella, entrant a l’alçada de l’estómac per barrejar-se amb aquell dolor
intens, punxant, que l’oprimia fins gairebé tallar-li la respiració...
Ara només volia recuperar el ritme, el batec aquell constant
i avorrit que fa que te n’oblidis de que tens una maquineta a dins.. tic-tac-tic-tac-tic...
volia retrobar l’essència de la seva tristesa, la sensació de gaudir de plorar,
la “saudade” que en diuen els portuguesos... i plorar, i plorar.
I que bonic plorar i sentir com les llàgrimes et cremen
les galtes enceses, a la vora d’un penya-segat una nit sense lluna.
Plorar per totes les coses que havien passat però sobre
tot plorar per les que ja no passarien mai, i quedar-se allà, immòbil, patint
el fred i l’esgotament fins a la sortida del Sol, i de sobte preguntar-se com
és que encara era al mateix lloc, i per què no s’havia llençat a l’aigua, on
hauria pogut descansar per sempre...
Coneixia el ritual que envoltava les seves desil·lusions,
sabia com ho passaria de malament, però també, i això no havia gosat mai
verbalitzar-ho, quan sentia que una relació començava a davallar esperava
arraulida el moment del trencament, i a la seva manera l’assaboria, i així,
cada final esdevenia altra vegada principi.
Piruleta Love
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada